user_mobilelogo
Diumenge, 24 Desembre 2006 00:00

Entrevistem a: Joan Alenyà

Valorar aquest article
(1 Votar)

Ens trobem davant d’en Joan Alenyà, un antic combatent dels escacs i ja retirat. En Ramon Blanco i jo ens ho hem passat molt bé fent-li una sèrie de preguntes del seu passat com a jugador d’escacs i del passat dels escacs a la Vila de Torroella i comarca, i recordant velles anècdotes. Però també li expliquem que el joc dels escacs ha canviat força de quan ell hi jugava: els rellotges digitals, els ordinadors, internet, ... han fet canviar força l’escaquista. Ara en Joan es dedica més al joc de la botifarra amb els seus amics a Can Pitu Bou. Els escacs només se’ls mira de lluny. Però no ens ha de sorprendre encara que de tant en quan ens comenti si una partida està guanyada o no. Sempre està disposat a la discussió, a la discussió assenyada, enraonant els motius, escoltant si un li contradiu, i acabar dient ... “sí, és clar!”.

Quan i amb qui va començar a jugar escacs?

Vaig aprendre a jugar a escacs quan tenia uns 8 o 9 anys al casal d’estiu de Torroella. Llavors érem una colla d’amics que ens va donar per passar l’estiu fent partides d’escacs, com podíem haver fet una altra activitat. Més endavant, i ja de més gran, em trobava al bar Can Sidro de la plaça amb en Salamià, en Puiggrós i en Francisco Batlle, en Vidal, i d’altres. Eren trobades de cafè, i per tant jugàvem partides de cafè. I ja en els anys setanta, quan existeix el club, combinava la meva feina de les vaques amb els escacs de forma puntual, ja que les vaques no entenen de diumenges ni festius, és clar!

Quines persones hi havia als inicis del Club? I quins clubs?

Estem parlant de l’any 1972, any en què es va parlar molt dels escacs gràcies al matx Spasky – Fischer. Llavors hi havia en Francesc Burgues, en Miquel Camós, en Puiggrós, en Dani Sabrià, en Martí Alaball, en Francisco Batlle, en Martí Coll, jo, ... I de clubs, aviam ... el Girona, Llagostera, Palafrugell, La Cellera, Sant Feliu, Banyoles, l’Escala i el campió Figueres. L’any següent, el campió és el Banyoles. Nosaltres en salvem la categoria pels pèls.

Anem a les anècdotes: explica’ns la teva partida amb en Velasco del Palafrugell.

Si, és clar, has de fer un favor als pobres i no pas als rics. El Palafrugell ho tenia tot ben encarat per pujar de categoria i només depenia d’ells. I nosaltres el Montgrí no ens venia de res. Per tant, ens havíem de deixar guanyar ... . Jo mai havia guanyat a Palafrugell i aquell dia ho vaig fer (amb la defensa italiana), i el Montgrí també ho va fer, i el Palafrugell no va pujar.

Perquè jugaves partides complicades amb en Miquel Camós si així no el guanyaves mai?

És veritat. No he guanyat mai a en Miquel. Feia sempre la defensa Pirc, complicant les partides. Un cop vaig estar a punt de fer taules. De fet ell em va proposar taules perquè la tenia perduda. I evidentment jo la volia guanyar. O es guanya o es perd. I s’havia de guanyar. Però aquella partida també la vaig perdre.

Acceptes sempre el primer peó que sacrifiquen?

Sempre accepto els gàmbits, però s’han d’estudiar. A vegades no s’ha de fer, això d’acceptar el peó que et donen, perquè hi ha cops convé que faci nosa. Empipa molt voler donar un peó i no poder-te’l treure de sobre.

La partida que li sap més greu en perdre? Perquè no et conformes amb les taules ...

La que em va saber més greu va ser una que vaig fer a Tordera. És allò que estàs pensant en unes determinades jugades (les dolentes) i no veus altres jugades (les bones). Veure fantasmes on no n’hi ha. Sempre s’han d’acceptar les taules ... però depèn. Tinc l’anècdota d’una partida que tenia un cavall per frenar tres peons. Teòricament eren taules perquè el cavall atrapa els tres peons. Però jo la vaig perdre.

Què en pensa dels escacs?

És el millor joc del món, però és per a la joventut. S’arriba a una edat que només hi som per tirar peces. Dir també que no et deixa dormir, sobretot si perds una partida. Els escacs et fa rumiar molt i sempre et fa pensar perquè has perdut una partida. Tens enrabiada amb les partides perdudes, però és un goig quan es guanya.

 

Carles Vilà

Restaurant Pitu Bou, Torroella de Montgrí

24 de desembre del 2006

Llegir 1073 vegades