El jugador de l’any merescudament és pel millor jugador d’escacs de la vila de Torroella, en Lluís Parals i Mercé, gran ànima del club, sots-president i co-fundador del renascut Club d’Escacs Montgrí.

A més a més, en Lluís Parals ha aconseguit fer la primera norma per a mestre català, cosa que no ha aconseguit mai cap jugador de Torroella de Montgrí, ni amb els colors del club. Certament és un somni fet públic que el torroellenc vol ser mestre català, i per això li cal fer dues normes més com l’aconseguida a Sant Gregori. Difícil objectiu, però si lloable. Tots tenim o posem una meta a arribar, un objectiu a prendre, i el d’en Lluís és clar que ser el primer mestre català de Torroella el deixaria satisfet per molt de temps.

A la fotografia el veiem somrient amb la seva filla en braços alçant la copa com a primer classificat del tram d’ELO 2100-2199.

Ens trobem davant d’en Joan Alenyà, un antic combatent dels escacs i ja retirat. En Ramon Blanco i jo ens ho hem passat molt bé fent-li una sèrie de preguntes del seu passat com a jugador d’escacs i del passat dels escacs a la Vila de Torroella i comarca, i recordant velles anècdotes. Però també li expliquem que el joc dels escacs ha canviat força de quan ell hi jugava: els rellotges digitals, els ordinadors, internet, ... han fet canviar força l’escaquista. Ara en Joan es dedica més al joc de la botifarra amb els seus amics a Can Pitu Bou. Els escacs només se’ls mira de lluny. Però no ens ha de sorprendre encara que de tant en quan ens comenti si una partida està guanyada o no. Sempre està disposat a la discussió, a la discussió assenyada, enraonant els motius, escoltant si un li contradiu, i acabar dient ... “sí, és clar!”.

Quan i amb qui va començar a jugar escacs?

Vaig aprendre a jugar a escacs quan tenia uns 8 o 9 anys al casal d’estiu de Torroella. Llavors érem una colla d’amics que ens va donar per passar l’estiu fent partides d’escacs, com podíem haver fet una altra activitat. Més endavant, i ja de més gran, em trobava al bar Can Sidro de la plaça amb en Salamià, en Puiggrós i en Francisco Batlle, en Vidal, i d’altres. Eren trobades de cafè, i per tant jugàvem partides de cafè. I ja en els anys setanta, quan existeix el club, combinava la meva feina de les vaques amb els escacs de forma puntual, ja que les vaques no entenen de diumenges ni festius, és clar!

Quines persones hi havia als inicis del Club? I quins clubs?

Estem parlant de l’any 1972, any en què es va parlar molt dels escacs gràcies al matx Spasky – Fischer. Llavors hi havia en Francesc Burgues, en Miquel Camós, en Puiggrós, en Dani Sabrià, en Martí Alaball, en Francisco Batlle, en Martí Coll, jo, ... I de clubs, aviam ... el Girona, Llagostera, Palafrugell, La Cellera, Sant Feliu, Banyoles, l’Escala i el campió Figueres. L’any següent, el campió és el Banyoles. Nosaltres en salvem la categoria pels pèls.

Anem a les anècdotes: explica’ns la teva partida amb en Velasco del Palafrugell.

Si, és clar, has de fer un favor als pobres i no pas als rics. El Palafrugell ho tenia tot ben encarat per pujar de categoria i només depenia d’ells. I nosaltres el Montgrí no ens venia de res. Per tant, ens havíem de deixar guanyar ... . Jo mai havia guanyat a Palafrugell i aquell dia ho vaig fer (amb la defensa italiana), i el Montgrí també ho va fer, i el Palafrugell no va pujar.

Perquè jugaves partides complicades amb en Miquel Camós si així no el guanyaves mai?

És veritat. No he guanyat mai a en Miquel. Feia sempre la defensa Pirc, complicant les partides. Un cop vaig estar a punt de fer taules. De fet ell em va proposar taules perquè la tenia perduda. I evidentment jo la volia guanyar. O es guanya o es perd. I s’havia de guanyar. Però aquella partida també la vaig perdre.

Acceptes sempre el primer peó que sacrifiquen?

Sempre accepto els gàmbits, però s’han d’estudiar. A vegades no s’ha de fer, això d’acceptar el peó que et donen, perquè hi ha cops convé que faci nosa. Empipa molt voler donar un peó i no poder-te’l treure de sobre.

La partida que li sap més greu en perdre? Perquè no et conformes amb les taules ...

La que em va saber més greu va ser una que vaig fer a Tordera. És allò que estàs pensant en unes determinades jugades (les dolentes) i no veus altres jugades (les bones). Veure fantasmes on no n’hi ha. Sempre s’han d’acceptar les taules ... però depèn. Tinc l’anècdota d’una partida que tenia un cavall per frenar tres peons. Teòricament eren taules perquè el cavall atrapa els tres peons. Però jo la vaig perdre.

Què en pensa dels escacs?

És el millor joc del món, però és per a la joventut. S’arriba a una edat que només hi som per tirar peces. Dir també que no et deixa dormir, sobretot si perds una partida. Els escacs et fa rumiar molt i sempre et fa pensar perquè has perdut una partida. Tens enrabiada amb les partides perdudes, però és un goig quan es guanya.

Carles Vilà

Restaurant Pitu Bou, Torroella de Montgrí

24 de desembre del 2006

Dissabte 16 de desembre de 2006, 5:45 a.m. toca el despertador...Toca el despertador!

És el dia de baixar a Barcelona, per jugar en el campionat d’escacs actius organitzat per la Federació Catalana d’Escacs. És el “VI Memorial García Ilundain Escacs de Base” i la Laura jugarà a la categoria sub-8. La primera ronda és a dos quarts de deu i cal matinar per ser-hi a l’hora. Afortunadament en Jordi Vidal, del club d’escacs Santa Eugènia ha organitzat un autocar cap a Barcelona i molt amablement ens han permès apuntar-nos a l’expedició (així podem anar en colla i ens estalviem el sempre pesat i car procés d’entrar a Barcelona i deixar el cotxe en algun lloc tot el dia).

Arribem sense cap problema a les Cotxeres de Sants uns 20 minuts abans de l’hora d’inici, amb temps suficient de fer una queixalada, visitar en Roca i buscar el tauler (en total eren prop de 300 nois i noies). L’ambient a les Cotxeres de Sants era fantàstic.

A les 9:30 comença  puntualment la primera ronda i el contrincant de la Laura encara no havia arribat. La Laura juga amb blanques, 1.e4 , pitja el rellotge i a esperar... esperar... esperar... Passen 20 minuts i el contrincant no ha arribat; caiguda de bandera i punt per la Laura...i morros per no haver pogut jugar.

Ara toca esperar una mica... una mica massa perquè l’organització ha permès apuntar-se gent durant la primera ronda i ara els aparellaments de la segona són més complicats. La Laura comença a queixar-se de maldecap i sembla que li puja una mica de febre (aquests maleïts canvis de temps!). Mentre es juga la segona ronda, surto a buscar una farmàcia per aconseguir una ampolla de Dalsy (òbviament no estava previst que fes falta i no em portàvem). Trobo la farmàcia i davant meu hi ha una consumidora compulsiva de medicaments: 10 minuts llargs per aconseguir el xarop. Segona parada en un caixer automàtic: 10 minuts més esperant que la persona del davant acabés tot un reguitzell de posa i treu llibretes i Euros i... pràcticament mitja horeta després torno a ser a les Cotxeres de Sants, on trobo la Laura desesperada i encara amb més mal de cap: el segon contrincant tampoc s’havia presentat! Resulta que l’havien aparellat amb el nen que tenia un bye a la primera ronda i aquest no havia vingut a jugar...

En fi... calculem la dosi de Dalsy per la Laura, se’l pren i tornem-hi que no ha estat res. Aquesta vegada els aparellaments per la tercera ronda van com una seda i ben aviat ja comença aquesta (i així va ser en tota la resta de rondes). La tercera partida la guanya i la quarta la perd. Amb 3 punts de 4 anem cap a dinar amb tota la gent del Santa Eugènia i a dos quarts de quatre comença la cinquena ronda (precedida d’un sorteig d’una dotzena de llibres d’escacs; sorteig en el que la Laura va actuar de mà innocent). La cinquena partida la guanya, però el mal de cap i la febre tornen a aparèixer i la resta de partides de la tarda les perd. Resultat final: 4 punts de 8 i primera classificada femenina.

El ritme de les rondes va ser molt bo i s’arriba al lliurament de premis abans d’hora. Es reparteixen les més de 50 copes que hi havia (per cada categoria 3 per equips, 3 per la classificació absoluta i 3 per la femenina) i cap a quarts de nou pugem a l’autocar cap a Girona... amb moltes ganes de repetir l’experiència.

I ja per acabar voldria agrair sincerament a la gent del club d’escacs Santa Eugènia per haver-nos acollit... realment són un gran grup!

Jordi Regincós

Un any més el tradicional campionat social d’escacs de Torroella de Montgrí s’ha celebrat amb una més que bona participació. Han estat quatre divendres, 3, 10, 17 i 24 de novembre, al bar-restaurant Pitu Bou, on els jugadors i aficionats d’escacs de la vila s’han tornat a retrobar. Enguany s’ha canviat el format per fer-lo més ràpid i buscant que tothom hi trobi un al·licient a la participació. S’ha jugat finalment set rondes de partides semi-ràpides de vint minuts a finish per jugador.

El campionat va ser renyit per la primera plaça entre en Gabi Pérez i en Carles Vilà fins al darrer segon de la darrera partida, ja que l’ordinador variava la classificació segons el desempat de Bulchoz. Finalment per un ajustadíssim desempat, en Gabi queda campió. Una partida de cinc minuts entre els dos, va acabar certificant la classificació final, encara que en Carles tenia una millor posició perd per temps.

Amb la presència del Sr. alcalde Carles Negre, el divendres 24 de novembre, vigília de la Fira de Torroella, s’ha fet l’acta de lliurament dels trofeus als quatre primers classificats, i a més s’ha repartit una medalla a tots els participants.