user_mobilelogo
Diumenge, 22 abril 2007 00:00

Crònica del TRES PEONS B – MONTGRI A

Valorar aquest article
(0 vots)

El meu despertador sona deu vegades. O més. Tant se val. Però sona insistentment. Encara no són les set del matí i jo ja tinc el cap sota la dutxa. Avui vaig a Barcelona a jugar escacs, penso, bufa quina moral. Un ràpid cafè amb llet i amb el full de la relació de jugadors oficials del Club d’Escacs Montgrí i un paperot on hi tenia els noms del jugadors possibles dels Tres Peons B (gràcies al ManPach del fòrum gironí) em dirigeixo a casa d’en Lluís Parals, on havíem quedat tots a dos quarts de vuit. Molt justa l’hora si es volia ser a temps a Barcelona. I més justa va ser quan ja era més de tres quarts i encara no havíem sortit de Torroella: que si aquell no ha arribat, que si aquell altre se l’ha d’anar a despertar (o sinó no, no ve), que si haig de treure diners de la caixa, que si falta gasolina al cotxe, que si ... tant és, un xic d’emoció ja ens cal, el fet d’anar avui a la capital de Catalunya s’ho mereixia, i qualsevol ingredient feia l’èpica més gran. Així prenem camí cap a Barcelona amb dos cotxes i que s’afegeix un tercer a Palafrugell amb els cracs del Montgrí. I en Ramon se li acudeix dir: “sort que no són pas de Ripoll, o sinó ja em veig passant per allà per anar a Barcelona!”. Raó no li falta, però així ho havia organitzat en Lluís Parals i no era temps a canviar de plans, encertat o no. I continuem fent camí.

Tres cotxes, en fila índia, un darrera l’altre, jo dins del cotxe de l’experiència i la tranquil•litat, amb en Miquel Camós i en Francesc Batlle. Un segon cotxe, portat per en Lluís, l’acompanyaven en Ramon Blanco, l’Agustí Lòpez i en John Fowler. I el tercer cotxe dels il•lustres Felipe Tossan, Francesc Fernàndez i en Manuel Coronado. Aquests són els deu magnífics. I sense molt d’entrebancs (sols una petita aturada a l’autopista degut a un accident) fem via directe al centre de Barcelona, concretament al carrer Ros de Olano número 9, del barri de Gràcia. “De casa a l’hort no hi tinc tants entrebancs ni menys semàfors” ens diu tot seriós en Miquel Camós mentre feia cas de les indicacions d’en Francesc Batlle que duia un “GPS” de quaranta anys ... vull dir que recordava Barcelona de la seva època estudiantil. Fem exactament vint-i-cinc minuts de retard. I així és: el rellotge nostre hi havia vint-i-cinc minuts menys. Tan és, L’èpica s’engrandeix. “Venim de l’Empordà i això és molt lluny d’aquí”, dic tant bon punt entrem al local del Tres Peons, un casal modernista com ho és mitja Barcelona.

Mentre vaig omplint l’acta de la relació de jugadors convocats, un trespeonenc diu “caram! Heu vingut amb els més forts!”, i jo replico de seguida sense ni pensar-ho: “no sé com ho veieu vosaltres, però hem vingut a guanyar”. La moral era molt alta la meva: en feu contrari, quasi mitja hora tard, i mitjana d’elo inferior, ... I així comencen les partides. I al cap de poc més de dues hores comencen a acabar les primeres partides: taules d’en Coronado i en Fernàndez, i jo els replico “ara m’obligueu que jo guanyi si vosaltres només feu taules ...”. Amb aquestes uns forts espetecs se senten al pati de l’edifici: uns trabucaires barcelonins, que havien esmorzat botifarres, costelles, porrons de vi ..., es dediquen després a fer esclatar petards. Però seguim amb la concentració i amb aquestes cauen les terceres taules d’en Batlle, la primera victòria, per part d’en Lluís Parals, i una derrota, en Miquel Camós.

Passen uns minuts i els cracs de davant, amb la victòria d’en Tossan, deixen a la cua que decideixin el matx. Tres i mig a dos i mig, i res clar. La partida de l'Agustí semblava perduda, la meva a la llarga també, en Fowler no acabava de trobar un forat i en Blanco havia donat qualitat a canvi d’algun peó ... Passen els minuts, i passen més minuts, fins que jo faig: 31.Cxc5!! Magnífic cop d'efecte, em guanyava per un peó, iniciativa i per temps i al final li recupero el peó, la iniciativa i veig com queda clavat: minut darrera minut esgota fins al darrer segon tot el seu temps!. Al mateix temps que l’Agustí capgira la partida, malgrat només fer us dels trenta segons addicionals que tenia per jugada, impecable la seva sang freda. I en Ramon aconsegueix acostar els seus peons de més a la perillosa fita de la coronació. I finalment, veure com en Fowler feia marejar les peces del temible Emilio Tardio fent-les anar d’un costat a l’altre i al mateix temps robant peons i, perquè no, torre neta! Això sembla fet. Mig punt més i ... al sac.

I així és: victòria clara d’en Ramon en finalment coronar el peó. Victòria clara també d’en Fowler, perquè la presa estava ja cansada, l’arreplega i li fa mossegada. I en darrera instància, l’èpica de les èpiques, el gran mestre local de Torroella de Montgrí, que darrerament estava en hores baixes, s’atreveix a no acceptar unes taules perquè veia la victòria al sac també, malgrat que al seu rellotge mai marcava gaire més de trenta segons. Jo li faig senyals d’acceptar taules, que fos cavallerós per un cop, que el viatge de tornada és llarg. Claríssimament l’Agustí ha demostrat que quan vol, dóna al màxim de si mateix i el sobrenom de mestre local li escau.

I l’èpica del Montgrí enllesteix el matx amb un clar 7 a 3, un resultat francament contundent, contra pronòstic, on han estat decisius les partides de les cinc darreres taules, cap d’ells ha perdut, sumant quatre dels cinc punts possible. “Crec que hauríem de revisar els elos” proposa en Camós ... En qualsevol cas, estem un xic més a prop de fer història. Diumenge vinent més ...

Llegir 2365 vegades